actualitat
Amb només dos mestres més en una escola podríem resoldre molts problemes
Pau Rodríguez, Diari de l'educació

Jaume Cela ha escrit quasi tants llibres com anys s'ha entregat a la professió de mestre. Més de 50. És tota una institució docent que ha cultivat públicament les facetes d'escriptor i crític cinematogràfic –en aquest mateix diari-, i en privat les de lector empedernit, conversador apassionat i amant de la ironia. Però bàsicament Jaume Cela és un mestre. La seva passió és l'escola en la seva totalitat -ser-hi, formar-ne part-, i per això fa un any li feia tanta por la jubilació. Però les seves més de dues dècades al capdavant de l'Escoleta de Bellaterra no s'han truncat de cop: Cela -Creu de Sant Jordi, membre del Consell Escolar- segueix anant cada dilluns a classe. A conversar amb els alumnes sobre cinema.

El dia que ens vam conèixer, Cela em va dir que, per inculcar l'hàbit de la lectura entre els joves, el primer que havien de fer els mestres era entrar a classe amb el llibre que s'estiguessin llegint sota el braç. No sóc mestre, però sempre he sigut alumne aplicat, així que en entrar a la biblioteca Jaume Fuster porto sota el braç Apunts d'un aprenent de mestre greument jubilat, el llibre que acaba de publicar Jaume Cela…

… No portes cap llibre, Jaume.

Perquè visc a mig quilòmetre d'aquí, si no el portaria!

Quin portaries?

Las pequeñas virtudes, de Natalia Ginzburg. L'estic rellegint.

Els mestres llegeixen menys que abans?


No ho sé, però sí que demostren poc la importància de la lectura en la seva vida personal. La majoria et diran, com tothom, que no llegeixen perquè no tenen temps. Però hi ha autors que qualsevol mestre de qualsevol cicle hauria de conèixer: els autors que han donat sentit al nostre món. I això no acostuma a passar.

No és gaire alentador si tenim en compte que un dels grans maldecaps de mestres i famílies és estimular la lectura entre els joves.

No s'ha d'estimular la lectura entre els joves, sinó entre la població adulta! El col·lectiu infantil deu ser dels que més llegeix. El dia que celebrem un vers de Vinyoli o un passatge de Coetzee amb la mateixa intensitat que un gol de Messi, o el dia que a l'hora de dinar parlem sobre l'any Llull –és a dir, el dia que la literatura sigui motiu de conversa ordinària– serem una societat lectora.

Es tracta de transmetre la passió, doncs.

Quan els alumnes em recorden a mi com a mestre, no solen recordar què treballàvem a classe sinó la passió que hi posava. Si el mestre no està apassionat pel coneixement, malament. És el que els queda als nois i noies. El mestre ha d'estar convençut que el seu paper és important per al creixement dels alumnes.

Una de les reivindicacions de la consellera Irene Rigau és que els mestres han de tenir més profunditat humanística, dominar més registres. Hi té a veure la formació dels mestres?

La formació inicial és importantíssima, també el període de pràctiques i els aprenentatges dels mestres novells a les escoles on van. En la triangulació entre centres pràctiques, universitats i alumnes hi ha molt camí per recórrer. Els mestres novells han de tenir als centres on van bones referències de docents amb experiècia, però no per a imitar-los, perquè la imitació no és vàlida, sinó perquè el bon mestre és font d'inspiració.

Quines eines té el mestre per inspirar?

Ell mateix. El mestre ha de saber, però sobretot ha de ser-hi. Joan Carles Mèlich diu una frase que voldria haver dit jo: l'important en educació no és ser, sinó ser-hi. La faria de reflexió obligatòria per a cada mestre o futur mestre.

Ser-hi en referència a estar a disposició dels alumnes.

Exactament. És una mirada absolutament ètica, entesa com la resposta que dones als alumnes, sempre insuficient i impossible de programar. La disposició a ajudar-los amb tot el que tu ets, fins i tot acceptant els teus errors. Acceptant que el que t'ha anat bé amb un nen potser no t'ha anat bé amb l'altre. Però aquesta qüestió és impossible d'incorporar-la en les competències bàsiques del mestre.

Si no podem mesurar aquestes competències ètiques, com evaluem un mestre per tal de saber si és bo o no?

Tens indicis, però mai seguretat. Hi ha bons i mals mestres? Sí, és clar. El problema és com els triem. Em fa por que a l'hora de destriar el bon del mal mestre anem a allò fàcil de mesurar: els coneixements dels alumnes. Però on queda la capacitat d'estar al costat de l'alumne?

El que està demostrat és que centrar l'avaluació dels mestres només en els resultats dels alumnes distorsiona l'objectiu de la docència.

S'ha d'anar amb molt de compte. Existeixen mestres bons i dolens, però també en funció del context. N'hi ha que donen respostes encertades als reptes d'un context però no d'un altre. En centres de segons quins contextos, i no sempre parlo del factor econòmic, hi he vist mestres abatuts a la sala de professors. És que la relació del mestre i l'alumne és molt de tu a tu. Estàs sempre a l'aparador, a les verdes i a les madures, i sempre hi haurà gent que no estarà d'acord amb com enfoques les coses, però has de tenir la fortalesa de mantenir-te i raonar-ho.

Una anomalia en la docència a Espanya és que els mestres no treballen mai junts. No entren l'un a la classe de l'altre. Això ha de canviar?

En alguns llocs ja es fa, però cal gent i temps. Moltes problemes es podrien resoldre amb només dos mestres més en tota l'escola. Quan es demana més plantilla no és només per reduir ràtios, sinó per fer noves propostes. Per exemple: si jo sóc mestre de Sisè estaria bé que entrés a la meva classe el que serà el professor de Primer d'ESO dels meus alumnes.

Si això no passa és per manca de recursos? O també per inseguretat del mestre?

També! Tots treballem millor quan tenim alumnes en pràctiques a classe, per exemple, perquè la nostra imatge està compromesa.
Al llibre comentes que una de les bases de l'aprenentatge és la sorpresa. Per què?

És la meravella, allò inesperat. Els nens se sorprenen moltíssim. Sovint l'únic que has de fer és deixar-los parlar: tenen la raríssima facultat d'agafar-te de la mà i conduïr-te allà on volen anar, i tu només has de tenir vista per ajudar-los a què en el trajecte trobin el mínim d'obstacles possibles. És meravellós. La conversa generadora de coneixement. T'ho passes tan bé conversant amb els nens…!

Quines converses hi tens, a l'escola?

Per exemple, als de Sisè, on hi faig cine, els vaig passar l'escena d'El cuirassat Potemkin, i després el fragment de l'escala d'Els intocables d'Eliot Ness. En tots dos casos hi ha un tiroteig i un cotxet. I els pregunto: per què el nen del cotxet mor en la primera pel·lícula i no en la segona? La pretensió és que responguin qualsevol cosa…

I què van respondre?

Un em va dir que el director de la primera devia estar en contra dels cossacs, i mata el nen perquè l'espectador els tingui mania. En canvi, a la segona pel·lícula això no passa. I a partir d'aquí pots iniciar una conversa i acabar parlant fins i tot de Síria, on hi ha nens que moren per culpa de bombardejos que no sabem si són necessaris o no. Quan hi va haver els atemptats de París, per exemple, només calia donar-los conversa i anar ajudant-los a endreçat tot el que deien i raonaven.

A aquest ritme no acabarem mai el currículum.

Ah, no. Però això és igual. Molta gent està tensionada per acabar-lo, però tenim evidències que la manera d'abordar el coneixement és multidisciplinar. S'ha de seguir avançant en el treball per competències i no en l'aïllament per matèries. Els encarregats de definir els continguts no han de ser només els experts, perquè ells et diran que s'ha de saber tot. I així anem… sobretot a l'ESO. Han de saber els alumnes interpretar un poema de Cernuda? Seria òptim, però potser no cal. I llegir un rebut de la llum? Home, potser sí. I saber llegir el disseny del metro d'una ciutat? Potser també.

I més enllà del currículum hi ha elements com l'autoestima o la passió per aprendre. Això tampoc no es contempla?

L'autoestima és fonamental. Els mestres ens podem equivocar, però el gran pecat és lesionar l'autoestima dels alumnes. El bon mestre fins i tot quan utilitza la ironia transmet una lleu sensació d'amor. Si un alumne interpreta que la ironia és a favor seu, ja te l'has guanyat. Però la humiliació no es pot donar mai. La definició d'escola hauria de ser aquell lloc on vaig a equivocar-me sense por de ser sancionat, sinó on em donen els elements perquè canvïi.

I tanmateix molts alumnes arriben a l'ESO amb l'autoestima destrossada després de repetir cursos i suspendre exàmens.

Se'ls ha d'ajudar.

Com?

Escoltant-los molt, estant al seu costat i personalitzant al màxim les seves coses. En educació no es fa mai tard.

En el teu llibre també parles de l'humor. Quin paper juga en l'educació?

És clau, t'ajuda a crear distància. A vegades un comentari humorístic a una altra persona, a un pare, a un alumne, pot ajudar moltíssim. És un gran mecanisme de distensió. Ens fa humans.

Un dels temes que no voldríem deixar d'abordar amb tu és el paper de la direcció dels centres. Tu has sigut director de l'escola Bellaterra durant molts anys. Què ha de caracteritzar un bon director?

Un director és una persona que coneix en profunditat les potencialitats que té la seva escola i que sap liderar-les i donar joc a tothom perquè doni el màxim de si. Coneix tots els actors i la seva situació perquè avancin al màxim i de la forma més conjunta possible. En Joan Domènech recorda al pròleg del llibre la frase que diu que val més el pas petit de tot un equip docent que la gran gambada del mestre sol. El director vetlla perquè això sigui possible.

I també ha de vetllar per la selecció i contractació dels mestres del centre? Hi ha molta polèmica amb l'aplicació del decret de plantilles.

El director no contracta, sinó que proposa. Hi ha tot un procés, com sempre farragós, però crec que escoles han de poder tenir veu en la tria del mestres…

Parles de les escoles, no del director.

Sí, però és que no puc entendre un director que estigui en contra de la seva comunitat educativa. El considero el primer entre iguals. Ha de potenciar al màxim la participació de tota la comunitat. He treballat en escoles assembleàries on els claustres duraven dues hores… I t'adones que el paper del director és essencial, però sempre que representi la comunitat educativa i sigui capaç de liderar processos fins al punt d'aconseguir que l'Administració els doni suport. Si insistim en la singularització de l'ensenyament també hem de singularitzar els centres.

La famosa autonomia dels centres.

El problema és que alguns mestres no en volen. És la por a la llibertat, d'Eric Frohm. Si tinc un programa i algú se'n responsabilitza d'organitzar-lo és molt més senzill. Però si tinc autonomia per dissenyar-lo és molta responsabilitat. L'Administració ha de trobar fórmules per avaluar això, i no n'hi ha prou de les visites dels inspectors. Si els inspectors han de ser els avaluadors –i són un cos molt ben preparat– que vinguin i s'estiguin una setmana a l'escola, i que es quedin a dinar, i assisteixin a les reunions. Així es faran una radiografia com es treballa a l'escola. I no tants plecs i documents.

Tornem a l'avaluació dels mestres, doncs. Si per tu, com deies, allò fonamental no és mesurable, com construïm l'avaluació? Estem en un atzucac.

No! Això ho pots discernir si estàs a prop de la gent. És un debat similar al que es va tenir amb una llei que marcava els continguts segons si eren conceptuals, procedimentals o actitudinals. A partir d'aquí, a un nen que sap distingir perfectament la funció clorofílica però quan va a la muntanya guixa els troncs dels arbres, l'aprovem o el suspenem?

Home, sempre l'hem aprovat.

És importantíssim que les escoles generin activitats marcades per la bondat. Però això no sortirà en cap graella d'avaluació. Tampoc no és el que més preocupa els pares, que quan van a un institut pregunten sobretot quin tan per cent d'alumnes superen la selectivitat, i no el tan per cent que participa en activitats de voluntariat. Com es mesura el plaer lector? I la capacitat acollidora i integradora? I l'escolta clarivident? No es pot.

Al llibre dius que ets "un mestre greument jubilat". Què és el que més trobes a faltar de l'escola?

L'escola. El fet d'anar-hi, sentir-te part de la seva vida diària, del seu projecte. Quan hi vaig ara estic feliç i acollit, però no hi sóc.

Has rebut infinitat d'homenatges. Tant que hem parlat del bon mestre, tu en deus haver estat un.

Ho he intentat fer al millor que he pogut. I la generositat de la meva escola en el meu últim any de mestre… L'objectiu de l'equip docent era fer-me viure un any felicíssim.

I ho van aconseguir?

I tant!

Article extret del diari de l'educació, per veure la versió original, cliqueu aquí.
x
Actualiza ya tu navegador

O instala un navegador alternativo:

¿Por qué debo actualizar?

Las tecnologías usadas en las nuevas páginas web, poco a poco están dejando de brindar soporte a navegadores antiguos. La visualización de estos sitios con navegadores desactualizados no será óptima.

Un navegador actualizado se encuentra menos vulnerable en aspectos de seguridad frente a los ataques de phishing y publicidad no deseada.